LA FLAMA DEL CANIGÓS’encendran els focs als cims de les muntanyes, potser recordarem imatges màgiques i antigues, ens farem il.lusions noves, renovarem algun punt de la fe, creurem una mica en nosaltres mateixos, i tot això és molt bo i molt saludable. Els símbols, lesflames, la festa, el ritual… són insubstituible. Però també són imprescindibles la relexió, el pensament, la constatació de la realitat, la constància… I en la nostra realitat, al nostre país, és necesaria una fe no solament en el valor de la llengua comuna, sinó en el de la seua unitat. Perquè ni aquesta unitat ni aquest valor són, ara mateix, tan robustos como destjariem. Ni tan sols en el camp de la llengua escrita, que en el nostre cas és un camp decisiu.
El nostre espai és estret i frágil, i la nostra llengua está convalescent i delicada. El remei no és la reducció sinó l’expansió: no es tracta de reduir tota la llengua literària a una sola de les possibilitats normatives o lèxiques (no cal que tots escriguem “serveixi”, “galleda” i “noi” en comptes de “servisca”, “pool” i “xiquet”), ni de rehuir-la tampoc a les variants pròpies del territori de cada autor, per molt que aquest territori siga important i es diga Mallorca o Barcelona.La unitat de l’espai literari, d’un espai que és molt més que la llengua, depèn entre altres coses (però depèn essencialment), del manteniment d’un sol espai de mercat en el qual siga tan fácil i tan normal trobar i llegir una novel.la, un assaig o un estudi, un llibre de poemas o una traducció, publicats a Barcelona o a Vic en variant “catalana”, a València o a Alzira en variant “valenciana”, o a Mallorca o a Manacor en variant “mallorquina”. Un mercat en el qual llegir la Divina Comèdia en “valencià” siga perfectament per als lectors de Catalunya, per posar un exemple interessant. Mal senyal si els nois de Girona no llegeixen llibres que parlen de xiques, i si els xiquets de Gandia no poden llegir contes on aparegueren nois. No és qüestuó de normes ni de noms, sinó llibres. Fa pocs anys, comprava jo el diari, a Castelló, en un quiosco on venen també material per a una escola veïna, i el quiosquer le va donar La plaça del Diamant. Aquesta és la qüestió i aquest és el remei de la qüestió.
Ja em disculpareu si, en un dia de flames i símbols, no us saludem amb un discur amb fervorós i patriòtic. Però potser aquest discurs meu sobre lectures i llibres conté més patriotisme i més fervor que si haguera escrit paràgrafs exaltats i retòrics. Sant Joan és un dia, la flama és un ritual, però la llengua que ens uneix la mantindrem viva i unida, llegint llibres, tota la resta dels dies de l’any.
Escrit per Joan F. Mira.
Castelló, 26/05/2009
Més informació: “FLAMA DEL CANIGÓ ”
* S'accepten opinions referent aquests textos, ja que s'estan donant a coneixer per una persona que és resident però que no és catalana, per endavant GRÀCIES *
